Tell my wife to eat my corpse and when she’s done eating my corpse, you’ll eat her BY Georg Pinteritsch 20/09 @19h30

Tell my wife to eat my corpse and when she’s done eating my corpse, you’ll eat her BY Georg Pinteritsch 20/09 @19h30

Thursday, 20.09 @19h30

 

When confronted with the representation of a visual landscape telling stories with no distinct beginnings nor endings, it’s hard to grasp an immediate understanding of what is before our eyes. Appreciation requires patience, investigation, and further down this path, it suggests acceptance.

While at such a task, one may encounter cloths that conceal and reveal human nudity. But like in a puppet shadow show, the observer can only see the outer projection of an inner world. What is hidden in this world is the quest that drives Georg’s visual narratives.

The bi-dimensional representation of wicked scenes, often quite enigmatic, is here taken to its ancient origins. A style inspired from a time when content ruled over form, when the message prevailed over the representation of reality, somewhere before the Renaissance and its correctness, marginal to its notions of light and shadow, perspective and proportion. But not quite. On a closer inspection one will find that the human figures and the geometrical shapes at play on Pinteritsch’s visual vocabulary may exist right on the edge of those classical guidelines, as they are far from simple, nothing close to naive, and as complex as one’s will to dive into them. His compositions are born from patiently built layers of narratives populated with symbolic meanings. Not the kind of symbols that can be found in a dream dictionary, a Jungian guide to astrology or any other framed scheme. Symbols are here born freely to evoke one’s personal universe, one’s fears and desires, one’s own unique perspective on the human experience. Along the way of this idiosyncrasy, one has the chance (but not the certainty) to come across common understandings, acquainted sensations and even shared fetiches. It all becomes familiar in a disturbing way. As if these figures have been seen before, resonating through a historic perception of social construction.

Glitches divide characters in half, landscapes shuffle in abrupt movements, objects are interrupted, reconstructed, reassembled, randomized, destroyed and rebuilt, covered by a pink acrylic paint or cut out with a sharp razor. The eraser has little use, it may as well be lost in the artist’s toolbox. But not the pencil, not the marker nor the brush. Whatever pigment is laid on the surface is a dent in reality. It may as well be replaced, but never deleted.

Like a puzzle that exhibits no image on the box cover, Pinteritsch’s compositions are open narratives,  invitations to be told by the voices of different narrators. Such narratives often develop amongst architectural shapes with no clear purpose and dwell in spaces scattered with analogical pixels, hints to be discovered by the attentive eye.

Sexuality is certainly noted as it stands in opposition to any sort of taboo. At times when images of female nipples are censored on social media and often bring black squares to cover them, the explicitness of the artist’s characters comes close to a protest, or perhaps a statement of free will. Unlike censored tags, right-angled shapes in the landscape appear to imitate the pixels of a vintage video game, reminding us of its playfulness.

Chaos is certainly present, like a fire burning and nurturing with ashes. It is not a ruler, but rather an advisor. It plays respectfully with order, as if one takes turns in revealing and concealing the other. While embedded in this antagonistic movement, what is there to be found?

text by Vitor Schietti

About the artist

facebook event



Tell my wife to eat my corpse and when she’s done eating my corpse, you’ll eat her BY Georg Pinteritsch

Thursday, 20.09 @19h30

Quan ens enfrontem a la representació d’un paisatge visual que explica històries sense distinció d’inici ni final, és difícil comprendre immediatament el que tenim davant els nostres ulls. L’apreciació requereix paciència, recerca i, en un horitzó proper, suggereix l’acceptació.

Mentre es duu a terme aquesta tasca, un pot trobar teles que oculten i revelen la nuesa humana. Però com en un espectacle amb titelles d’ombres, l’observador només pot veure la projecció exterior d’un món intern. El que està amagat en aquest món és la recerca que impulsen les narratives visuals de Georg.

La representació bidimensional d’escenes perverses, sovint enigmàtiques, és portada aquí als seus orígens més antics. Un estil inspirat en un temps en què el contingut regia sobre la forma, quan el missatge prevalia per sobre de la representació de la realitat, en algun lloc abans del Renaixement i la seva precisió, marginal a les seves nocions de llum i ombra, perspectiva i proporció. Però no del tot. En una anàlisi més íntima  un trobarà que les figures humanes i les formes geomètriques en el vocabulari visual de Pinteritsch poden existir en la frontera d’aquestes pautes clàssiques, ja que estan lluny de ser simples, gens properes a la ingenuïtat, i tan complexes com la voluntat d’un de bussejar en elles. Les seves composicions neixen de capes de narracions construïdes pacientment i poblades de significats simbòlics. Però no el tipus de símbols que es poden trobar en un diccionari de somnis, en una guia junguiana sobre astrologia o en qualsevol altre esquema formulat. Els símbols neixen aquí lliurement per evocar l’univers personal, les pors i els desitjos, la pròpia perspectiva única de l’experiència humana. En la senda d’aquesta idiosincràsia, un té la possibilitat (encara que no la certesa) de trobar un coneixement ordinari, sensacions conegudes i fins i tot fetitxes compartits. Tot es torna familiar d’una manera inquietant. Com si aquestes figures s’haguessin vist abans, i ressonin a través d’una percepció històrica de la construcció social.

Glitches divideixen als personatges per la meitat, els paisatges es barregen en moviments bruscs, els objectes s’interrompen, reconstrueixen, aleatòriament, destruïts i reconstruïts, coberts per una pintura acrílica rosa o retallats amb una fulla afilada. La goma d’esborrar té poc ús, potser perduda en la caixa de pintures de l’artista. Però no el llapis, ni el marcador ni el pinzell. Qualsevol pigment que es col·loqui en la superfície deteriora la realitat. També pot ser reemplaçat, però mai eliminat.

Com un trencaclosques que no mostra cap imatge en la tapa de la caixa, les composicions de Pinteritsch són una narració oberta, una invitació per ser narrades per les veus de diferents narradors. Aquestes narratives sovint es desenvolupen entre formes arquitectòniques sense un propòsit clar i habiten en espais dispersos amb píxels analògics, indicis per ser descoberts per l’ull atent.

La sexualitat és certament notòria en oposició a qualsevol tipus de tabú. En ocasions, quan les imatges de mugrons femenins són censurades en xarxes socials i sovint són cobertes per quadrats negres, l’explicitut dels personatges de l’artista s’acosta a una protesta, o potser a una declaració de lliure albir. A diferència de targetes censurades, les formes en angle recte en el paisatge semblen imitar els píxels d’un videojoc vintage, la qual cosa ens recorda el seu caràcter juganer.

El caos està definitivament present, com un foc cremant que es nodreix de cendres. No és un dirigent, més aviat un conseller. Juga respectuosament en ordre, com si un s’alternés per delatar i ocultar a l’altre. Mentre està fixat en aquest moviment antagònic, què hi ha aquí per ser desvetllat?

 

Text de Vitor Schietti

facebook event

Sobre l’artista



Tell my wife to eat my corpse and when she’s done eating my corpse, you’ll eat her BY Georg Pinteritsch 20/09 @19h30

Thursday, 20.09 @19h30

 

Tell my wife to eat my corpse and when she’s done eating my corpse you’ll eat her.

Cuando nos enfrentamos a la representación de un paisaje visual que cuenta historias sin distinción de inicio ni final, es difícil comprender de inmediato lo que tenemos ante nuestros ojos. La apreciación requiere paciencia, investigación y, en un horizonte cercano, sugiere la aceptación.

Mientras se lleva a cabo dicha labor, uno puede encontrar telas que ocultan y revelan la desnudez humana. Pero como en un espectáculo con títeres de sombras, el observador solo puede ver la proyección exterior de un mundo interno. Lo que está escondido en este mundo es la búsqueda que impulsan las narrativas visuales de Georg.

La representación bidimensional de escenas perversas, a menudo enigmáticas, es llevada aquí a sus orígenes más antiguos. Un estilo inspirado en un tiempo en que el contenido regía sobre la forma, cuando el mensaje prevalecía por encima de la representación de la realidad, en algún lugar antes del Renacimiento y su precisión, marginal a sus nociones de luz y sombra, perspectiva y proporción. Pero no del todo. En un análisis más íntimo  uno encontrará que las figuras humanas y las formas geométricas en el vocabulario visual de Pinteritsch pueden existir en la frontera de esas pautas clásicas, ya que están lejos de ser simples, nada cercanas a la ingenuidad, y tan complejas como la voluntad de uno de bucear en ellas. Sus composiciones nacen de capas de narraciones construidas pacientemente y pobladas de significados simbólicos. Pero no el tipo de símbolos que se pueden encontrar en un diccionario de sueños, una guía junguiana sobre astrología o cualquier otro esquema formulado. Los símbolos nacen aquí libremente para evocar el universo personal, los miedos y los deseos, la propia perspectiva única de la experiencia humana. En la senda de esta idiosincrasia, uno tiene la posibilidad (aunque no la certeza) de encontrar un conocimiento ordinario, sensaciones conocidas e incluso fetiches compartidos. Todo se vuelve familiar de una manera inquietante. Como si estas figuras se hubieran visto antes, y resuenen a través de una percepción histórica de la construcción social.

Glitches dividen a los personajes por la mitad, los paisajes se mezclan en movimientos bruscos, los objetos se interrumpen, reconstruyen, son destruidos y reconstruidos, son cubiertos por una pintura acrílica rosa o recortados con una cuchilla afilada. La goma de borrar tiene poco uso, quizás perdida en la caja de pinturas del artista. Pero no el lápiz, ni el marcador ni el pincel. Cualquier pigmento que se coloque en la superficie mella la realidad. Igual puede ser reemplazado, pero nunca eliminado.

Como un rompecabezas que no muestra ninguna imagen en la tapa de la caja, las composiciones de Pinteritsch son una narración abierta, una invitación para ser narradas por las voces de diferentes narradores. Dichas narrativas a menudo se desarrollan entre formas arquitectónicas sin un propósito claro y habitan en espacios dispersos con píxeles analógicos, indicios para ser descubiertos por el ojo atento.

La sexualidad es ciertamente notoria en oposición a cualquier tipo de tabú. En los tempos actuales, cuando las imágenes de pezones femeninos son censuradas en redes sociales y a menudo son cubiertos por cuadros negros, la explicitud de los personajes del artista se acerca a una protesta, o quizás a una declaración de libre albedrío. A diferencia de tarjas de censura, las formas en ángulo recto en el paisaje parecen imitar los píxeles de un videojuego vintage, lo que nos recuerda su carácter juguetón.

El Caos está definitivamente presente, como un fuego ardiendo y nutriendo de cenizas. No es un dirigente, más bien un consejero. Juega respetuosamente con la Orden, como si uno se turnara para delatar y ocultar al otro. Mientras está fijado en este movimiento antagónico, ¿qué hay ahí para ser desvelado?

Texto de Vitor Schietti

facebook event

About el artista